|
Fa
poques setmanes, unes quantes persones vam signar una crida demanant un
nou debat social sobre l'educació a Catalunya. Donada la diversitat
ideològica i professional dels signants, no em puc atribuir cap altra
representació que la pròpia i ni tan sols puc donar compte de si el text
que vaig signar -i en el qual vaig proposar algun retoc- té segones
intencions, per bé que tinc el mal costum, si res no fa pensar el
contrari, de confiar en la bona fe de tothom.
Val a dir que, d'entrada, sóc poc entusiasta de les crides i els
manifestos. Els signo en senyal de solidaritat amb allò que expressen, més
que no pas perquè confiï en la bondat del mètode de treball. Si el progrés
del país depengués dels manifestos i les crides que portem fets en els
últims trenta anys, no tinc cap mena de dubte que els catalans seríem tan
a l'avantguarda del món que potser l'hauríem perdut de vista i tot. I si
les crides, en lloc de publicar-les sobre paper, les féssim en veu alta,
aquest seria de fa temps un país definitivament afònic on, més que experts
en sociolingüística, tots seríem experts en foniatria. No m'estranya que
ja hi hagi qui ens ha clissat i ha engegat un negoci que consisteix a
proporcionar, a través d'Internet, signatures per a qualsevol iniciativa
que hom es proposi. La imatge clàssica de mossèn Josep Dalmau, rector de
Gallifa, aprofitant qualsevol reunió conspirativa per treure uns fulls de
la cartera i demanar signatures en defensa de la darrera causa perduda que
algú havia imaginat, ja té rèplica cibernètica i rendible.
Però, feta la ironia a costa de les pròpies espatlles, i a la vista
d'algunes reaccions, m'agradaria fer uns comentaris a la crida a favor
d'aquest debat sobre l'ensenyament. I, en primer lloc, tot i que era una
nota breu, penso que cal fer una observació a la reacció de la consellera
d'Ensenyament sobre la suposada no-necessitat del debat. Perquè té raó la
consellera Carme Laura Gil quan recorda que a Catalunya, entre els anys
2000 i 2002, ja es va celebrar una Conferència Nacional d'Educació, amb un
treball ingent de debat sobre el sistema educatiu català que es recull en
un text de Conclusions i propostes publicat pel mateix departament
ara fa un any. Ara bé, el treball d'aquella conferència se situava en un
terreny fonamentalment professional, amb consideracions tècniques,
precises i alhora tan extenses, que difícilment podien convertir-se en
objecte d'interès general o derivar en unes orientacions polítiques que
establissin prioritats clares. És més: un any després de la seva
aprovació, és difícil de saber si la Conferència ha marcat algun punt
d'inflexió significatiu en l'orientació de les decisions del Departament.
I si la resposta fos afirmativa, qui se n'ha adonat?
En canvi, la proposta implícita en aquesta nova crida, des del meu
particular punt de vista, té tot un altre sentit. En primer lloc, es
demana un debat sense la tutela de l'admnistració pública, i per tant, amb
un marge de maniobra més gran. En segon lloc, hauria de ser un debat
pròpiament polític, en el millor sentit de la paraula, és a dir, no
partidista. I ara és especialment urgent, a la vista de com ha orientat la
política educativa, justament aquests darrers anys, el govern de Madrid,
cosa que la Conferència Nacional, lògicament, no considerava, malgrat
incloure en l'annex final el document del Consell Escolar d'abril del 2002
sobre la qüestió. Encara més, i en tercer lloc, els darrers anys han
esclatat les tensions que ja fa temps arrossegava l'ensenyament públic a
l'hora de donar resposta als nous desafiaments, especialment al de la
immigració, però també al dels resultats de l'allargament de l'escolaritat
obligatòria fins als setze anys. A la Conferència Nacional, per exemple,
quan es fan propostes de millora de l'atenció a la diversitat, el grau de
concreció és de l'estil: "Es fa necessari evolucionar del concepte de
centres d'atenció educativa preferent al de zones d'atenció
educativa preferent". Fantàstic! O bé -i això faria saltar molts pares-
es diu que entre els punts forts hi ha el sistema d'accés i matriculació,
"i es remarca la bona feina que duen a terme moltes comissions nacionals
de matriculació". En canvi, entre els punts febles s'hi situa
l'expectativa de les famílies, "sovint construïda a partir de parers
valoratius basats en l'eficàcia i els resultats", que és considera un
"element bloquejador" de la diversitat. És a dir, que la retòrica
psicopedagògica políticament correcta hi senyoreja de dalt a baix...
Per dir-ho ras i curt: el que fa patir, si més no a mi, és que a base de
retòriques estovades no ens carreguem el prestigi i la bona feina que ha
fet l'escola pública d'aquest país. Que la incapacitat de reconèixer allò
que va malament, que és poc però nuclear, i que aboca molts pares a fer
opcions legítimes però fora de la xarxa pública per la qual havien optat
també les classes mitjanes, acabi impedint que aquesta xarxa bàsica
compleixi el paper transcendental què està cridada a fer a favor de la
igualtat i de la integració social, nacional i lingüística.
I, en segon lloc, tenim l'article del pare Francesc Riu, secretari general
del Secretariat de l'Escola Cristiana de Catalunya (AVUI, 30 de juny del
2003), on també ha mostrat les seves reticències a la crida. I si es vol
un debat, ja està bé que se'n discuteixi l'oportunitat. Perquè,
efectivament, com ell ha notat, la crida no és òrfena de criteris, no és
un infantil "qui vulgui jugar, que em doni la mà". És l'expressió -entre
altres coses- de la preocupació pel deteriorament de l'escola pública, que
l'Escola Cristiana de Catalunya deu tenir tant com jo o més. D'una banda,
perquè no crec que sigui un disbarat pensar que l'oferta privada
d'ensenyament a Catalunya també ha millorat molt precisament gràcies a la
forta competència de la pública i a les seves aportacions pedagògiques. I
si bé és cert que la concertada té dificultats perquè ha de jugar, com qui
diu, amb una cama lligada, no és menys veritat que la millora de les seves
condicions no pot ser que s'hagi de fer en detriment de l'escola pública,
amb què l'admnistració hauria de tenir una cura especial.
Però la crida té vuit punts i el pare Riu en
té prou de parlar només dels tres que sembla que afecten directament els
interessos crematístics del col·lectiu que representa. Com per exemple
quan s'encomana a la Constitució, com qui treu el santcristo gros, per
invalidar la defensa que fa la nostra crida a favor d'un sistema públic
d'ensenyament laic. ¿I si no ens agrada, la Constitució? ¿Que no es pot
pensar que a l'escola pública no hi haurien d'entrar representants de les
diverses confessions -sotmesos a criteris de bona conducta
religiosa- per examinar les criatures sobre determinades conviccions
religioses? O bé, ¿i si ens preocupa no pas que l'escola privada
concertada funcioni bé, sinó que la creixent privatització pugui ser causa
d'una fugida de la pública? Estic segur que el pare Riu no voldria pas
treure profit d'una circumstància tan lamentable, confonent-la amb la
llibertat i el pluralisme ideològic efectius.
En fi, que mai no n'hi haurà prou de reflexionar sobre ensenyament, i si
la crida ja provoca debat abans de començar-lo, benvinguda sigui. Que no
sigui per por de quedar afònics que el país no avanci.
|
